Les arrels d'un poble.

La Magdalena  Deeert de Les Palmes  Taps de l'horta  Festes de la Magdalena  Romeria de Les Canyes  Gaiates 

Al visitant que s’acosta a nosaltres amb afició etimològica o semàntica, li sorprén el nom de Castelló per a una ciutat que s’estén per la plana, sense cap vestigi de fortificació militar a la qual sembla referir-se el seu nom. D’altra banda, cal dir que ni les muralles de la nostra vila van ser erigides per herois mitològics, ni cap rei moro va construir al seu interior alcàssers meravellosos sobre els quals poguera volar lliurement la fantasia.

Però el fet fundacional de Castelló, que s’ha viscut fins ara mitjançant la versió popular tradicional, barrejada amb multitud de detalls folklòrics, encara està obert a la investigació. I els treballs arqueològics i antropològics no són aliens a l’interés que els historiadors tenen en trobar suport científic a la tradició popular.

Castelló té el seu vell solar al puig de la Magdalena. És un turó situat a peu de la serra del Desert de les Palmes com un avançament vers les terres planes, i de cara al mar que no està lluny. En el seu cim, unes deixalles de muralles i torreons certifiquen la paternitat del seu antic Castelló (diminutiu de Castell) que contempla a la llunyania -uns vuit quilòmetres-, obert i clar, estés sobre el verd fosc tapis de l’horta, al seu fillol, el de la Plana, en el gaudi de la seua majoria d’edat urbana.

La partida de naixement de Castelló data del 8 de setembre de 1251 a Lleida, des d’on Jaume I concedeix el seu reial permís per al trasllat de la muntanya a la plana. Amb aquest trasllat que la tradició situa en el tercer diumenge de Quaresma de 1252, naixia Castelló de la Plana.

El record anual d’ aquest fet constitueix el motiu de les Festes de la Magdalena, el centre de les quals és la popular i massiva Romeria de les Canyes a l’església del vell solar, ermita blanca dedicada a Santa Maria Magdalena. Diu la mateixa tradició del poble que els castellonencs del trasllat portaven per il·luminar-se uns fanals enganxats a la curvatura dels seus gaiatos, sent aquest l’origen i simbolisme de les monumentals i lluminoses Gaiates que il·luminen la processó nocturna amb què culmina el gran diumenge de la Magdalena.

Per la vigília de la festa recorre els carrers de la ciutat la famosa Cavalcada del Pregó, vertader museu etnològic vivent i dinàmic, en el qual s’exalten la història i les llegendes, els vestits típics, les danses i els costums, no solament de Castelló, sinó de tota la província.

Ciutat a la mida de l'home.

Vista des de l’exterior, aplegant a ella per qualsevol dels accessos -actualíssim esforç i important repte en aquest moment-, la ciutat de Castelló de la Plana presenta un aspecte on a penes es distingeixen els traços del recinte emmurallat que, delimitat i erigit un segle després de la seua fundació, va ser desbordat prompte pels ravals que creixien al seu exterior fins que, a finals del segle XVIII, en ser derrocades les seues muralles, es van establir les bases urbanístiques de la ciutat d’avui, oberta i lluminosa, àmplia i plana, esdevenint aquest segle el de la plenitud històrica de Castelló amb l’aparició de belles formes artístiques en esglésies i edificis públics i en la gran expansió demogràfica i econòmica que comença a viure la ciutat i que ja va tenir el seu punt d’arrencada al començament de la industrialització i comercialització del cànem.

Una ciutat que hui, malgrat la servitud que el desenvolupament sol cobrar-se en totes bandes, conserva el seu encant provincià i la seua senyoria, amb entranyables tradicions, les seues llegendes fidelment transmeses de generació en generació i fins la seua mitologia familiar i domèstica -Tomba Tossals-.

Origens de la ciutat.

A Lleida, a 6 dels idus de setembre de 1251 (data que reduïda al calendari ara vigent equival al dia 8 del mateix mes i any), Jaume I estenia un document pel qual autoritzava a Ximén Pérez de Arenós , el seu lloctinent en el regne de València, a traslladar la vila de Castelló des del seu emplaçament originari al lloc de la plana que li fora bé vist com més apropiat. La memòria tradicional situa l'execució de l'autoritzat trasllat en la Quaresma immediata de l'any següent. Este fet sempre ha sigut valorat pel poble castellonenc en la seua exacta interpretació de moment auroral de la seua existència en el nou assentament de l'alqueria mora de Benirabe , i d'ací que el record del trasllat es trobe associat, com és sabut, a la celebració anual d'una romeria a l'ermita de la Magdalena que s'alça junt amb el castell dels remots orígens.

Dotze anys abans, en 1239, va haver-hi certament un intent de fundació d'una nova vila (en este cas en l'alqueria de Benimahomet), per mitjà d'una carta de poblament atorgada pel primer amo feudal que va tindre Castelló, el senyor Nuño Sancho, senyor del Roselló. La Història tenia determinat, no obstant, que el naixement del nou Castelló havia de vindre de la mà de la Corona (hui diríem de l'Estat), la qual cosa equival a dir que hauria d'iniciar els seus passos pel camí de les llibertats i no dels condicionaments i sotmetiments feudals.

Ja és sabut que la vida en el Castelló dels segles medievals va tindre uns caràcters plenament urbans, amb important pes de les activitats artesanes i comercials per damunt de la dedicació rural del cultiu dels camps, que també cobrarà posterior i creixent desenvolupament per mitjà del sistema de regs amb les aigües del Millars. Com mostra de l'impuls real al desenvolupament econòmic, recordem que en 16 de març de 1260 Jaume I va autoritzar la construcció d'un camí per a unir la vila amb el mar, en el punt on van existir precedents preromans i ara començava a aparéixer un incipient tràfic marítim precursor del futur port. O també que el 9 de maig de 1269, el mateix monarca atorgava permís per a la celebració d'una fira que havia de començar huit dies abans de Sant Lluc (18 d'octubre), mostra inequívoca d'activa vida mercantil. D'altra banda, un document de 17 de febrer de 1272 autoritzava l'ampliació del nucli urbà per mitjà de l'afegit d'un raval que suposava l'aparició dels carrers d'Enmig i de Dalt, demostrant el favorable efecte de l'atenció real sobre el creixement demogràfic de la nova vila. El fill i successor de Jaume I, Pere III el Gran, des de Barcelona, a 7 de febrer de 1284 atorgarà a la vila de Castelló la facultat d'autogovernar-se per mitjà de la concessió del dret a posseir els seus propis òrgans municipals. Bé podia aplicar-se al Castelló medieval el que es deia en aquells temps que l'aire de la ciutat fa lliures als homes.

Tot pareix indicar que Jaume I va atorgar a la naixent vila com un crèdit de confiança per a exercir un paper de capitania en estes terres septentrionals valencianes. Vinguda a la Història quan el fenomen urbà ja s'havia manifestat amb anterioritat en altres punts de la comarca, Castelló va assumir des del segle XIV la seu d'una governació, i amb ella un rol de capitalitat que no li ha abandonat al llarg de diversos segles.

Però la Història no és una memòria inerta i morta sinó testimoni viu d'un fluir de generacions que no cessen de succeir-se i renovar-se sense perdre la referència d'un passat comú. Des d'aquella data del 8 de setembre de 1251 fins hui ha transcorregut un sol i únic discórrer històric que ha tingut com a protagonista al poble de Castelló, contínuament mutable en els seus individus per llei de vida, però sempre el mateix en el seu comú origen i comunes ambicions; una llarga i lenta desfilada de dies i anys; una contínua sedimentació d'hòmens i dones de variada procedència però integrats en coincidents il·lusions; una successió de collites (vinya, canyamel, seda, cànem, taronja, segons les conyuntures variables de l'economia agrícola), d'empreses comercials i industrials; d'èxits culturals i artístics; de fervors religiosos; de canvis polítics: d'història fluent sense parar.

Una celebració del 750 aniversari de la concessió real de Jaume I que vullga ser fidel al seu propi significat i a la seua transcendència no pot quedar-se en la mera evocació arqueològica d'un antic episodi històric, o només en motiu ocasional per a celebrar unes sonades festes. Exigeix una reflexió cap al passat com a experiència i cap al futur com a il·lusió. En aquell document de 1251 anava implícita tota la capacitat de desenvolupament que ha fet possible estos tres quarts de mil·lenni transcorreguts per al nostre poble, amb alternança d'esdeveniments i successos tristos, però sempre amb l'amor al progrés, al treball i a la llibertat per bandera.

Anada i tornada.

És l’horta, entre el mar i Castelló, on el taronger [foto 1] és el senyor absolut. En la part superior de la via fèrria, el secà tradicional es va transformant a bon pas en més horts de tarongers. Ací i allí trobem, segons la zona, la casa d’horta que és l’alqueria, o les cases d’esbarjo estiuenc, que s’anomenen masets. I entre els innumerables i cuidats camins, l’aparició en el record de la pietat de segles passats amb les ermites blanques [foto 2] i el naixement de luxoses vil·les i acollidors xalets, tota una estampa simbòlica de la gent de Castelló que saben de treball i de descans, de precs i de gresques.

I entre el record permanent del seu passat i de la joiosa realitat del seu present pròsper, no hi ha cap dubte que Castelló de la Plana, amb els seus 140.000 habitants és, al mateix temps, ciutat d’ahir i de hui, on caben totes les esperances de l’endemà.