"Encara hi som a temps" article de Xavi del Señor.

Grup Castelló en Moviment  Dimarts, 8 de Agost de 2017

El País Valencià està en venda per terra, mar i aire i l'oferta inclou als seus habitants. Si donen vostès una ullada al "Pla Estratègic Global de Turisme de la Comunitat Valenciana 2010-2020", entendran perquè dic açò. El Pla pretén que per a 2020 visiten el nostre xicotet país fins a 27 milions de turistes cada any, més o menys 6 turistes per cada habitant. Per tal d'aconseguir eixa xifra, la visió estratègica diu bàsicament que cal ampliar i especialitzar l'oferta del turisme de sol i platja, del nàutic, l'urbà, el càmping–caravàning, els grans esdeveniments, el turisme rural de salut i benestar, el golf, el turisme de natura, el gastronòmic, l'esportiu, de creuers, l'idiomàtic, l'enològic, el turisme de luxe, el cinematogràfic, l'industrial i ser un País Gai-Friendly, etc.etc.etc.

Cert és que el País Valencià en conjunt encara no pateix les conseqüències del turisme massificat al mateix nivell que les Illes Balears ni la situació de València és comparable a la de Barcelona, però en algunes ciutats i comarques ja s'han identificat els símptomes de la massificació i la gentrificació. Després d'escoltar Ximo Puig i Francesc Colomer, tinc la sensació que, en lloc de mirar el que està passant a Catalunya i a les Balears amb preocupació, el govern de la Generalitat els hi mira amb enveja. Sols així em puc explicar que Puig, d'una manera molt subliminar però carregada d'intencionalitat, animara als turistes que visiten Catalunya a vindre al País Valencià perquè ací no tenim turismefobia. Aquesta insensatesa premeditada del President hauria de ser contestada pels seus socis del Botànic, tenint en compte el creixement imparable que està experimentant el turisme i la capacitat que té per desconfigurar el territori i la vida de les persones que els hi habitem.

Lluny de triomfalismes basats en falses expectatives econòmiques, el que cal és una anàlisi seriosa i crítica del fenomen turístic que incloga aspectes econòmics, sociològics, laborals, ecològics, culturals, etc. per tal de tindre eines que ens permeten desenvolupar polítiques valentes que posen límit al creixement descontrolat d'un model turístic que ha comportat una destrucció sense precedents de les nostres comarques costaneres i dels nostres costums.

En l'equador de la legislatura veiem com el "Govern del Canvi" no presenta un model econòmic alternatiu i les bases de les polítiques en matèria de turisme continuen sent les mateixes. Es continua veient el turisme com un motor econòmic al qual cal supeditar tot el País, un país que es gestiona com si fos un producte turístic en si mateix, sense voler tindre en compte la capacitat que té de degradar tot allò que toca aquest model turístic invasiu i depredador del recursos naturals. Al País Valencià han estat les estratègies de la rajola les que han dissenyat la política turística i el risc que continue essent així és evident. Sols cal fer una ullada a la costa valenciana, urbanitzada en més d'un 60% dels seus 600 km de llargària i que continuarà edificant-se en els anys vinents, ja que el govern valencià no ha tingut voluntat de limitar el desenvolupament urbanístic a través del PATIVEL, doncs es permet reprendre projectes urbanístics aturats per la crisi i que sols a Castelló suposa que 400 mil hectàrees de gran valor es puguen urbanitzar en els 10 anys vinents.

El discurs dominant segons el qual cal potenciar el turisme a tota costa, ha fet que qualsevol que el qüestione siga demonitzat, però cal replantejar-se moltes coses si no es vol morir d'èxit i deixar pel camí el cadàver d'un bonic país. Amb els recursos hídrics sobreexplotats i les platges sotmeses a una constant pressió que accelera la seua degradació, faríem bé a començar a treballar per evitar el que ja està passant als pobles més turístics, amb greus problemes de mobilitat per saturació de vehicles, amb desplaçament del veïnat i desnonaments fruit de la gentrificació provocada pel lloguer turístic de pisos i l'especulació que comporta, creant un problema greu de dret d'accés a un habitatge digne a un preu raonable o amb la reconversió de les ciutats que passen a ser escenaris on els actors en precari són les veïnes i veïns, als quals se'ls obliga a ser amables encara que hagen d'estar treballant 12 hores al dia 6 dies a la setmana per 800 euros al mes per allò de la competitivitat. A Castelló encara hi som a temps d'evitar-ho, però per aconseguir-ho cal que la ciutadania prenga consciència del perill que correm si insistim a desenvolupar aquest model turístic i cal que pressione a les institucions, ja que la voluntat política, tant municipal com autonòmica, és apostar per l'estratègia de la sobreexplotació (obliden allò del creixement sostenible, dues paraules de significats demostradament incompatibles i contradictoris).

Sols des d'una anàlisi crítica del turisme i un profund debat social que incloga no únicament als agents interessats, sinó a tota la ciutadania, podrem afrontar amb un mínim de garanties aquesta complexa qüestió. Cal generar alternatives que tinguen en compte tots els àmbits que marquen la vida d'una ciutat com ara la propietat, la producció, la distribució, el consum, el finançament, l'energia, els residus, els drets laborals, la salut o el dret a gaudir d'espais públics de qualitat. Pensen vostès que hui en dia uns mil milions de turistes es mouen per tot el món cada any, però que en 15 anys s'estima que en siguen dos mil milions i caldrà estar preparades.

Xavi del Señor,
portaveu de Castelló en Moviment.

Segueix-nos:  Web  Facebook  |  Twitter.