"Nits d'estiu, turisme i llocs de treball" article d'Anna Peñalver.

Grup Castelló en Moviment  Dimarts, 5 de Setembre de 2017

En un estat soporífer tan caracaterístic d’aquestes caloroses nits d’estiu, engolia un programa de televisió d’aquells que en diuen «d’investigació», sobre el turisme a Barcelona. La característica presentadora de to intrigant, amb música de thriller serie B de fons, repassava la proliferació descontrolada de pisos turístics (sempre amb un enfocament sorprenentment sensacionalista), la massificació insofrible de llocs tan emblemàtics com les Rambles i aquell turisme de súperluxe que, en l’actual context de creixents desigualtats, li remou l’estòmac a qualsevol amb un mínim de sensibilitat. El moment més dramàtic era la història d’un matrimoni major que patia el brutal assetjament del fons d’inversió que s’havia fet amb l’antic edifici on vivien de lloguer i que volia convertir l’immoble en un bloc d’apartaments turístics.

Després de gairebé una hora de relat, la conclusió, en dos minuts, em deixà bocabadada: entre un 15% i un 45% del PIB de Barcelona (curiós ventall) depenen del turisme, que genera milers i milers de llocs de treball a la ciutat comtal. Així, sense més, pim-pam. Tot allò explicat fins el moment no tenia la més mínima rellavància al costat d’aquestes dades que tancaven de manera taxativa. Poc importava l’augment impossible dels preus del lloguer que expulsa la població barcelonina de la seua pròpia ciutat o les molèsties ocasionades al veïnat pels excessos nocturns de turistes sense respecte, ni l’extrema precarietat laboral vinculada al sector turístic, de la qual, per cert, la reportera no en va dir ni pruna, tot i que les creixents mobilitzacions de sectors com les kellys han posat recentment el focus sobre aquesta terrible realitat invisibilitzada.

A Castelló, per sort, no hem arribat als nivells de creixement turístic d’altres municipis, i això que alguns s’hi han emprat a fons i altres ho contemplen com a estratègia de futur per a la ciutat. Però sí que hem sentit arguments similars que aprofiten la nostra desesperació per un lloc de treball per tal de justificar actuacions públiques i privades que d’altra manera serien rebutjades. L’aeroport de l’agüelo, la Salera i l’Estepark, o el Serrallo, en són alguns exemples. Tant s’hi valen les inversions públiques milionàries per a benefici privat d’uns pocs, o la destrucció del comerç local i els llocs de treball que també genera, o les malalties mortals i cròniques de la contaminació que respirem. No importa tampoc que els tan esperats llocs de treball siguen tan precaris que no donen ni per a viure dignament, ni el fet que probablement la promesa quede en un desig que mai no arriba, com els dos milions de llocs de treball que el PP porta pronosticant, des de 2009, cada vegada que l’ocasió ho reclama. Ni hi són ni se’ls espera, i això que les reformes laborals de PSOE i PP han permès convertir un lloc de treball en dos, mitjançant la miraculosa multiplicació dels pans i els peixos, o més aviat mitjançant la menys sobrenatural divisió per la meitat dels salaris amb la mateixa jornada o per la via de la proliferació dels treballs a temps parcial.

El cert és que la meitat dels llocs de treball actuals estan en risc d’automatització: producció industrial, emmagatzematge, operacions bancàries, venda de begudes i aliments, però també anàlisi complexa de dades, administració i comptabilitat, escriptura o atenció telefònica. Aquesta evolució, és inevitable dins de la lògica capitalista i contradictòria de la cerca del benefici a curt termini i, a més, acabarà topant amb els límits dels recursos naturals disponibles. En canvi, altres tasques relacionades amb les cures, amb l’atenció directa a les persones, l’educació, la cultura, la salut o la dinamització comunitària, que requereixen importants dosis d’empatia, seran difícilment substituïbles per màquines. Només el sector públic pot pensar en el mig i llarg termini i redirigir les inversions cap a un camp amb una evident manca de cobertura, millorant les nostres condicions d’existència tot creant llocs de treball de qualitat, sempre i quan no caiguen també en mans d’interessos privats depredadors. Des del punt de vista dels interessos de la majoria de la població, les administracions haurien de deixar d’invertir en projectes poc eficients en termes de cost-benefici social, laboral i mediambiental, i començar a fer-ho en altres sectors com els abans esmentats, més relacionats amb l’atenció a les persones i la riquesa humana. Des d’uns altres punts de vista, evidentment, hem de continuar com estem. De nosaltres depèn quins criteris s’acaben imposant.

Segueix-nos:  Web  Facebook  |  Twitter.