Les arrels d'un poble.
A qualsevol visitant que s'acoste a la nostra ciutat amb un poc d’afició etimològica o semàntica el sorprén el nom de Castelló per a una ciutat que s'estén en la planura, sense cap vestigi de fortalesa militar a la qual sembla al·ludir el seu nom. A més, cal dir que ni les muralles de la nostra vila van ser alçades per herois mitològics ni cap rei moro va construir en el seu interior alcàssers meravellosos sobre els quals poguera volar lliurement la fantasia.
Però el fet fonamental de Castelló, viscut fins ara a través de la versió popular tradicional, mesclada amb multitud de detalls folklòrics, encara està obert a la investigació. I els treballs arqueològics i antropològics no són aliens a l'interés que els historiadors tenen de trobar un suport científic a la tradició popular.
En el turó de la Magdalena té Castelló el seu vell solar. És un pujol situat al peu de la serra del Desert de les Palmes, com una avançada cap a les terres planes, de cara a la mar, que no està llunyana. En el seu cim, unes restes de muralles i torrasses certifiquen l'executòria paterna del seu antic Castelló (diminutiu de castell) que contempla en la llunyania –a uns huit quilòmetres–, obert i clar, estés sobre el tapís de l'horta verd fosc, el seu fillol el de la Plana, que gaudeix de la seua plena majoria d'edat urbana.
La partida de naixement de Castelló està datada el 8 de setembre de 1251 a Lleida, des d'on Jaume I va concedir el seu permís reial per al trasllat de la muntanya al pla. Amb aquest trasllat que la tradició situa en el tercer diumenge de Quaresma de 1252, naixia Castelló de la Plana.
El record anual d'aquest fet constitueix el motiu de les Festes de la Magdalena, el centre/acte principal de les quals és la popular i massiva Romeria de les Canyes a l'església del vell solar, ermita blanca dedicada a Santa Maria Magdalena. Diu la centenària fantasia popular que els castellonencs del nocturn trasllat, en el segle XIII, portaven per a il·luminar-se uns fanals enganxats a la part corba dels seus gaiatos, i aquest és l'origen i el simbolisme de les monumentals i lluminoses gaiates que il·luminen la processó nocturna amb què culmina el gran diumenge de la Magdalena.
La vespra de la festa recorre els carrers de la ciutat la famosa Cavalcada del Pregó, un vertader museu etnològic vivent i dinàmic, en el qual s'exalten la història i les llegendes, els vestits típics, les danses i els costums, no solament de Castelló sinó de tota la província.
Ciutat a mida del progrés
Vista des de fora, arribant-hi per qualsevol dels seus accessos, la ciutat de Castelló de la Plana presenta un aspecte en el qual a penes s'endevinen les traces del recinte emmurallat que, delimitat i alçat un segle després de la seua fundació, va ser desbordat prompte pels ravals que creixien en el seu exterior fins que, en ser derrocades les seues muralles a finals del segle XVIII, es van establir les bases urbanístiques de la ciutat de hui, oberta i lluminosa, àmplia i plana. Aquest segle fou el segle de la plenitud històrica de Castelló, amb l'aparició de belles formes artístiques en esglésies i edificis públics i la gran expansió demogràfica i econòmica que començà a viure la ciutat amb la seua arrancada en el començament de la industrialització i comercialització del cànem.
Una ciutat que hui, malgrat la servitud que el desenvolupament sol cobrar-se per tot arreu, conserva el seu encant provincià i el seu senyoriu, amb les seues entranyables tradicions, les seues llegendes fidelment transmeses de generació en generació i fins i tot la seua mitologia familiar i casolana (Tombatossals).
Orígens de la ciutat
En 1239 va haver-hi un intent de fundació d'una nova vila (en aquest cas a l'alqueria de Benimahomet), situada al paratge que hui coneixem com a Molí de la Font, mitjançant una carta de poblament atorgada pel primer senyor feudal que va tindre Castelló, Nunó Sanç, senyor del Rosselló. La història tenia determinat, no obstant això, que el naixement del nou Castelló havia de vindre de la mà de la Corona (hui diríem de l'Estat), la qual cosa equival a dir que hauria d'iniciar els seus passos pel camí de les llibertats i no dels condicionaments i sotmetiments feudals.
En efecte, a Lleida, el 6 dels idus de setembre de 1251 (data que reduïda al calendari ara vigent equival al dia 8 del mateix mes i any), Jaume I estenia un document en el qual autoritzava Ximén Pérez d'Arenós, el seu lloctinent al Regne de València, a traslladar la vila de Castelló des del referit primer emplaçament originari en la plana al lloc que considerara més apropiat. La memòria tradicional, que parteix de l'elucubració del cronista del segle díhuit Josep Llorens de Clavell, situa l'execució de l'autoritzat trasllat durant la Quaresma immediata de l'any següent, 1252. Aquest fet sempre ha sigut valorat pel poble castellonenc en la seua exacta interpretació del moment auroral de la seua existència en el nou assentament de l'alqueria mora de Benirabe, i d'ací ve que el record del trasllat es trobe associat, com és sabut, a la celebració anual d'una romeria a l'ermita de la Magdalena que s'alça al costat del castell dels orígens remots.
Se sap que la vida al Castelló dels segles medievals va tindre uns caràcters plenament urbans, amb un pes important de les activitats artesanes i comercials per damunt de la dedicació rural al cultiu dels camps, que també tindrà un posterior i creixent desenvolupament mitjançant el sistema de regs amb les aigües del Millars. Com a mostra de l'impuls real al desenvolupament econòmic, recordem que el 16 de març de 1260 Jaume I va autoritzar la construcció d'un camí per a unir la vila amb la mar, en el punt on van existir precedents preromans i ara començava a haver-hi un incipient trànsit marítim precursor del futur port. En aquesta línia, el 9 de maig de 1269 el mateix monarca atorgava un permís per a la celebració d'una fira que havia de començar huit dies abans de Sant Lluc (18 d'octubre), mostra inequívoca de l'activa vida mercantil. D'altra banda, un document del 17 de febrer de 1272 autoritzava l'ampliació del nucli urbà mitjançant l'afegiment d'un raval que suposava l'aparició dels carrers Enmig i Amunt, que demostrava el favorable efecte de l'atenció reial sobre el creixement demogràfic de la nova vila. El fill i successor de Jaume I, Pere III el Gran, des de Barcelona, el 7 de febrer de 1284 atorgà a la vila de Castelló la facultat d'autogovernar-se mitjançant la concessió del dret a tindre els seus propis òrgans municipals. Bé podia aplicar-se al Castelló medieval el que es deia en aquells temps que l'aire de la ciutat fa lliures els homes.
Tot sembla indicar que Jaume I va atorgar a la naixent vila una espècie de crèdit de confiança, per a exercir un paper de capitania en aquestes terres septentrionals valencianes. Vinguda a la història quan el fenomen urbà ja s'havia manifestat amb anterioritat en altres punts de la comarca, Castelló va assumir des del segle XIV la seu d'una governació, i amb aquesta un rol de capitalitat que no ha deixat al llarg de set segles.
Però la història no és una memòria inerta i morta, sinó un testimoniatge viu del pas de les generacions que no cessen de succeir-se i renovar-se sense perdre la referència d'un passat comú. Des d'aquella data del 8 de setembre de 1251 fins hui ha transcorregut un únic episodi històric que ha tingut com a protagonista el poble de Castelló, contínuament mutable en els seus individus per llei de vida, però sempre el mateix en el seu comú origen i comunes ambicions; una llarga i lenta desfilada de dies i anys; una contínua sedimentació d'homes i dones de variada procedència, però integrats en coincidents il·lusions; una successió de collites (vinya, canyamel, seda, cànem, taronja, segons les conjuntures variables de l'economia agrícola), d'empreses comercials i industrials, d'assoliments culturals i artístics, de fervors religiosos, de canvis polítics: d'història fluent sense parar.
Una celebració del 750é aniversari de la concessió reial de Jaume I que vulga ser fidel al seu propi significat i a la seua transcendència no pot quedar-se en la mera evocació arqueològica d'un antic episodi històric, o només en un motiu ocasional per a celebrar unes festes sonades. Exigeix una reflexió cap al passat com a experiència i cap al futur com a il·lusió. En aquell document de 1251 anava implícita tota la capacitat de desenvolupament que ha fet possibles aquests tres quarts de mil·lenni transcorreguts per al nostre poble, amb alternança d'esdeveniments i successos tristos, però sempre amb l'amor al progrés, al treball i a la llibertat per bandera.
Anada i tornada
Entre la mar i Castelló, l'horta, on el taronger [foto 1] és senyor absolut. En la part superior de la via fèrria, el secà tradicional, que es va transformant a bon pas en més horts de tarongers. Ací i allà, segons zones, la casa de l'horta, que és l'alqueria, combina amb les viles d'esbarjo estiuenc conegudes com a masets. I entre els innombrables i cuidats camins, convindria evocar l'aparició en el record de la pietat de segles passats, de les blanques ermites [foto 2] i el recent naixement de vil·les luxoses i xalets acollidors. Tota una estampa simbòlica de les gents de Castelló que saben de treball i de descans, de resos i gresques.
I entre el record permanent del seu passat i la gojosa realitat del seu present pròsper, no hi ha dubte que Castelló de la Plana, amb els seus 170.000 habitants, és, al mateix temps, ciutat d'ahir i ciutat de hui, en la qual caben totes les esperances del demà.